Toni de l'Hostal, llicenciós en Filologia Roscana per la Universitat de Montortal; dottor en Cançó Impopular per la Zappa School of Farts; màster en Ficcionomàstica per la Pilitècnica d'Otos i uns quants títols més donarà que parlar i qui sap si d'ací a uns anys li vorem cantar "Soy un putero" o "L'Himen Irregional" en les pròpies i sacrosantes Corts Valencianes, de la mà de Mónica Oltra. El temps ho dirà. Així que el creador de Maemeua, la Valenciclopedia, Rosca amb All, Riberenques o Barat a Cançons, en aquestes eleccions ni morrongos, ni cristians. Toni de l'Hostal (nét) és valencià, molt valencià. Massa valencià, inclús, que mai eixirà de la terra de Bernat amb eixe accent manifestament apitxat, amb les seues lletres obsessivament vulgaritzants i una retòrica de tertúlia de casino conservador. Ni ganes: aparentment, és dels artistes valencians més llogats, que damunt el tio guitza cobra i tot, per amollar-los quatre desficacis! I ara, no va i diu que vol ser un cansautor seriós, com Ramonet el de la Guitarrona? Amb cançons com les seues, està més prop de Pep Botifarra que del Petit de Cal Eril -per dir dos artistes que, com ell, han fet renom del seu malnom familiar-, però té tots els números per a acabar com Lluís el Sifoner: en Occitània!

Atzembla és un grup de música en valencià de rock i ska combatiu. Als concerts pretenen crear un ambient festiu, seguint amb l’incomformisme de les seues lletres, on defensen la igualtat social, els drets humans, i sobretot la cultura i la terra. Aquests estils musicals vénen ben afavorits amb la incorporació en la formació del grup d’instruments de vent, tant de metall com de fusta, com ara la trompeta, el trombó i la dolçaina (instrument característic de la cultura valenciana).

Amb més de cent concerts darrere, el duet de cantautors còsmics Ovidi Twins, ofereix un espectacle on es mesclen els elements més inversemblant i inesperats: des de l´humor, el cabaret i el clown, fins el reggae, el rembetiko, la nova cançó, el lirisme exacerbat o la filologia de les llengües mortes. Tot està permés quan aquest duet, aquesta dualitat Apol·lini-dionisíaca com a ells els agrada dir, actua en directe. Cançons sorprenents i lletres fresques i novedoses que incideixen en la poètica d´allò quotidià. Els espectadosr, sobretot els verges, passaran per diversos estats: Des de la cara de sorpresa, passant pel somriure sorneguerament còmplice, els sospir melangiós o l'esclat de risa.

La seua trajectòria musical comença a la dècada dels 70, molt vinculat a la Nova Cançó. Després d'un temps,reprèn la seua activitat musical amb nou repertori i acompanyat d'un grup de musics anomenats La Fusteria amb qui grava tres discos(2002-2006). A l’estiu del 2002 donaren a conèixer el seu primer disc 7 acústics (PM produccions) que va tenir molt bona acollida entre el públic i la crítica. El disc va ser triat per la crítica com un dels millors discos de cançó d’autor de l’any 2002, i va quedar quart en la selecció de la revista Enderrock. L’any 2003, va treure Dies oberts (Cambra Records). Dos anys més tard comença a treballar en Cançons de la memòria trista, junt a Albert Ortega, una tasca que s'allarga durant l’estiu i la tardor de 2005 i mesclat als Estudis Millenia per Vicent Sabater a febrer del 2006. Ha estat guardonat amb el premi a la millor disc de cançó d'autor als premis Ovidi Montllor de 2007. Andanes (2010) és un treball més intimista i menys reivindicatiu, gestat a l'estada a la ciutat escocesa de Glasgow de l'autor. L'ha promocionat amb dos videoclips, que han funcionat a mode de singles: "Cap a casa" [2] i "A Glasgow", cançó que va resultar premiada amb el Premi Ovidi Montllor a la millor lletra a l'edició de 2010 dels premis de la música en valencià. L'àlbum al complet també va rebre el reconeixement com a millor disc a la categoria de cançó d'autor. Xambó és professor de Sociologia a la Universitat de València.

Nascut a una família gandiana de reconeguts músics, els seus pares Sebastià Dénia i Mari Àngels Moreno li imprimiren l'amor per la música a ell i a la seua germana, la també cantant Eva Dénia. Carles Dénia va començar la seua carrera professional en diversos grups locals de rock i blues. Cursa estudis de música, concretament al departament de guitarra de jazz en el Royal Conservatoire of The Hague, a Holanda, on va ser més tard professor. Avui és un músic amb un gran reconeixement internacional. Treballa professionalment com a guitarrista de jazz i paral·lelament desenvolupa la seua carrera com a cantaor de flamenc i cant valencià d'estil. Forma part de diverses companyies com ara Javier Galiana y los Spice Berberechos, La Primavera, Labryenco i Compasión, entre altres. Ha participat en nombrosos projectes com ara "La vida breve de Falla" amb la Limburgs Symfonie Orkest i el guitarrista Pepe Romero, l’òpera "Món de guerres" (de la qual és coautor) amb l’Orquestra Simfònica de Pamplona, Amsterdam Percussion Group i el Cor de la Generalitat Valenciana. El 2009 presentà la formació que ell lidera, Carles Dénia i la Nova Rimaire on realitza una important tasca de revisió, reinterpretació i difusió del cant d'estil valencià, defugint de folklorismes. Amb aquest grup grabà el disc Tan alta com va la Lluna (Comboi Records), reconegut amb el premi als arranjaments dels Premis Ovidi Montllor de 2009, el Premi Enderrockal tercer millor disc del 2009 en català i el Premi Altaveu Frontera. Carles Dénia ha realitzat gires per Xina, Vietnam, Índia, Turquia, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca,Portugal, Eslovènia, Alemanya i Espanya.

Dedicada a la composició i interpretació musical influenciada per músiques d'arrel i antiga, mai deixarà d'experimentar en altres camps de la creació com les arts plàstiques, la literatura o la fotografia.
 La primera formació musical en què participa de manera activa és en Cendraires, des de l'any 1990, junt amb Joansa Maravilla i Néstor Mont. En 1998 es grava el primer i únic disc d'aquesta formació, de títol homònim, en el segell Sonifolk. Durant aquestos anys, atenent a les seues inquietuds eclèctiques estudia diferents tècniques de cant. Com a col·laboradora participa en projectes musicals com el de David Cervera, per al seu disc Talaud (2004), que fusionava la cultura tradicional mediterrània amb música clàssica i elements d'avantguarda tecnològica; amb Luigi Cinque, per al seu disc Alentejo story concert (2005), inspirat en la novel·la de Saramago Levantado do Chão, junt amb la cantant sarda Elena Ledda , formació amb què a més de registrar un dvd es va fer una important gira internacional; amb Akim el Sikameya, algerià, cantant i compositor, que va reunir per a la seua Med'Set Orquestra músics andalusos, valencians, toscans, sicilians, portuguesos i grecs proposant músiques de l'àrea mediterrània.

Svà-ters és un grup de música en valencià d'Alcàsser. El seu estil és una barreja de rock clàssic, ska, jazz, rumba i reggae, entre d'altres. Actualment està format per 13 membres (dos cantants / dolçainers, dos guitarristes, un baixista, un bateria, un percussionista, un saxofonista, dos trombonistes, dos trompetistes i un teclat). Gairebé totes les seues lletres tenen un gran to d'humor (cosa que ja es pot endevinar pel nom del grup), barrejades amb reivindicacions socials i polítiques. El nom, a l'estil dels grups d'ska que posen la paraula SKA al nom del grup, ens mostra que el grup ha creat el seu propi estil de música: l'sva. L'sva és un estil fester, on es barregen molts tipus de música per divertir a la gent. Al desembre de 2006 gravaren el seu primer videoclip, de la cançó Rumba d'Amore.